La pau dels silencis
A continuación, la poesía que ganó la Viola de Oro en los Juegos Florales de Barcelona de 1932. Impresionante alegato contra la lucha fratricida. Entiendo que el autor, Domènec Perramon, de inclinación socialista, la dedica a los combatientes de la I Guerra Mundial. En cualquier caso, es una llamada a sepultar todo tipo de odios civiles.
Escup les metzines de l’odi en les cendres dormides
del beire d’oblit on reposen els dies que foren.
No vulguis nodrir cap rebroll dels instints homicides
que un temps s’abeuraren al pou de la sang on s’arboren
els àvols intents que germinen comeses funestes,
que cerquen el gaudi en l’espasa i el tret. Ara amides,
si vols, amb el metre mental –oh llanterna del crànil-,
l’amplada i llargada del tèrbol camí ple d’arestes,
el tèrbol camí que menava a les tràgiques gestes
d’horror i de crim un exèrcit de llops i de guilles.
No entreguis cap veu del pou fosc que els instints et demanin!
No veus la imminència fatal d’un pendís on perilles?
Bandeja aquest fum tenebrós que circunda ta passa
quan vas caminant a compàs de la música interna
que et truca el cervell amb el ritme pesat d’una maça
i encén dins ta sang un llameig que els sentits t’enlluerna.
Remembra, per fer contracop al retruc de les venes,
el sol luctuós de les veus i esgarips de martiri
-acústics perfils que traçaven horribles escenes
de guerra inclement- i et veuràs presoner de cadenes
que et duien fermat per les vies d’error i deliri.
Refusa aquell pacte infamant que desfent la suprema
virtut personal que controla les forces humanes
et posa servil a mercè de fal·leres tiranes
que et fan rebolcar dintre un toll sangonós que et crema.
Recordes l’impuls animal que el teu braç animava?
Tu eres també de l’exèrcit de fei i de baya!
Tu eres un llop! No m’ho neguis! No diguis encara
cap mot que pretengui volar la nuesa i cruesa
d’aquesta cruel veritat que t’ungleja la cara
i et pinta la pell d’un color moradenc que t’acusa!
La culpa pessiga la llengua i la fa desentesa.
No tems el balbuç que et farà la paraula confusa?
No posis les cordes vocals dintre un sac de mentires!
Tu eres un llop de combat! Amb entranyes de fera
cercaves germans per occir. Anul·laves les vides
a l’ombra d’un drap sense nom que tu en dius la bandera.
I ara que t’has rabejat en carnoses desferres,
no fuig del teu nervi envilit la malèfica dèria
de viure en el camp de la Mort, ple del baí de les guerres?
T’atrau el galop trepidant dels genets de misèria?
Es gonfla ton pit del plaer de covar l’improperi?
que buida tot pulcre desig de sentir l’hora tendra?
Tan dur tens el cor, que el dolor no t’ajuda a comprendre?
No sents els sanglots sincopats d’aquest plor de misteri
-misteri pregon de la Mort, invencible misteri-
on vibra el record de tants fills que ha immolat ta ma cafra?
Jo et dic que aquest drap sense nom que t’abriga, no esborra
cap vida del llibre d’amor, ni neteja cap nafra!
Què et resta després de l’estrall de la fúria inhumana
sinó un miserable regust com de fang i de sorra?
Desclou ara els ulls i desfes-te del pacte que et mana!
Redreçat damunt tu mateix per damunt de ta vida!
Esprem el verí d’aquest rèptil que el crim et proposa
i escolat la veu de cristall que a reviure et convida
amb una tendresa vital, dringadora i commosa:
“Retorna a la pau dels silencis aurífics que dansen
entorn d’un repòs durador, dolça calma que vibra
amb muda eloqüència que entenen els pits que descansen
i ofrena un callat aliment, com les ratlles d’un llibre.
Desferma la pluja suau de les llàgrimes pures
restant aquest llot que ha deixat la cruenta tongada...
Per què no inicies el plor? Com no tens la mirada
velada del rou transparent, i, cellut, et detures
en dubtes alterns de bondat i maldat on vacil·la
l’esclat de l’impuls que enderroqui els ídols d’argila?
Estèril l’esforç que tu posis? Mentida, mentida!
(El call del pretèrit s’emmena la boira marcida
i et crida el futur amb murmuris de branca gronxada
d’un màgic alè matutí que et fa exempt de febre.)
No et plau pressentir uns somriures inèdits, d’albada
que marqui un començ que mai no podies concebre?
Reclou-te Desclou-te després en novell natalici
de tu i dels anhels que susciti la nova existència,
i alhora veuràs vora teu l’innombrable seguici
d’espurnes d’amor que il·luminen la teva presència.
Anima’t! Eleva els teus braços ben àgils i lliures
devers l’horitzó que nivella la llum que ara esclata,
i amara els palmes redimits en el broll dels somriures,
florir dels somriures, puríssim fum d’aigua de plata.
Desclava’t les punxes de l’odi. Recull les espurnes
disperses pels àmbits més càlids amb joia sincera,
content i cantant dins la farga on l’amor reverbera,
i encén sota l’arc lluminós de les hores diürnes
la flama roent per brunyir de l’ideal que t’espera!
Domènec Perramon.
La Pau dels Silencis.
(Publicada a La Veu de Catalunya, 10 de maig de 1932)
1 comentario
Xisco Muliterno -